L'estiu i el foc (I)

“Moltes de les mesures que han estat proposades, com ara l´estassada ("neteja") general del bosc, són, al nostre parer, irrealitzables i d´eficàcia molt dubtosa, a part que sovint el mal que farien superaria els beneficis que puguen produir. No oblidem que l´erosió del sòl, procés irreversible, és el primer perill dels nostres boscs”. (Oriol de Bolós. "El bosc mediterrani i els seus problemes" Revista Ciència nº 20. Octubre 1982. Barcelona).

Sembla inevitable, en el nostre país, associar l´estiu amb els incendis forestals. Una plaga que, any rere any, deixa una negra extensió de desolació. Resulta evident que s´ha de fer tot el possible per previndre i reduir aquest dramàtic problema.

Tanmateix, sense renunciar a aquest punt de partida, convé destacar una sèrie d´elements per fer un diagnòstic el més realista possible.

En primer lloc hem de recordar que l´efecte més greu d´un incendi, des del punt de vista ecològic, és l´erosió que es pot produir després del foc com a conseqüència de l´eliminació de la coberta vegetal protectora. Per greus que siguen els danys a la vegetació o la fauna, es poden reparar total o parcialment en períodes de temps a escala humana. La pèrdua de sòl no es pot reparar i esdevé irreversible. A més, el sòl és la peça-clau de l´ecosistema; és qui manté els demés components. Sense sòl no hi pot haver bosc i la diversitat de sers vius cau en picat. Disminueix l´infiltació d´aigua cap els aqüífers i s´incrementen els efectes catastròfics de les crescudes. El clima local es modifica i es perden quasi totes les possibilitats d´aprofitament humà dels recursos naturals i del paisatge: és allò que s´anomena desertificació.

En segon lloc els incendis no són l´única ni la major causa de destrucció dels nostres ecosistemes forestals. Històricament han estat les tales, el carboneig, l´ocupació agrícola en muntanya i el sobrepastoreig els principals causants d´una intensa i extensa degradació de la vegetació natural i del sòl forestal. Entre les conseqüències d´aquesta alteració cal destacar l´eliminació, en gran part del territori, de les formacions forestals originàries, més valuoses que les que actualment ocupen el seu lloc. Ara abunden formacions vegetals menys diverses, més inflamables i amb pitjor recuperació post-incendi, com és el cas de la major part de les pinedes i els matollars degradats. Tot i que ara les esmentades causes històriques han minvat enormement, encara tenen algunes d´elles greus impactes, de manera localitzada, fins i tot en paratges ecològicament valuosos. L´administració té ací una greu responsabilitat en temes com les transformacions agràries de terreny forestal o les activitats ramaderes inadeqüades en ecosistemes que cal protegir millor.

En tercer lloc, l´efecte dels incendis depén molt de les característiques de la vegetació que es crema. Les formacions forestals originàries, dominades per carrasques, sureres o roures, a més de ser menys inflamables, resisteixen millor el pas del foc. La major part dels arbres i arbusts que conformen aquests boscos no moren durant l´incendi i rebroten després vigorosament, de manera que, en pocs anys (de vegades 5 o 10), es recupera quasi per complet el bosc. Però aquestes formacions, que abans cobrien unes tres quartes parts del País Valencià, ocupen ara un magre 2% del territori. Els pins i els arbusts menuts de les etapes degradades que ara veiem en molts indrets, es cremen molt bé i no rebroten. En molts casos poden regenenar-se, però més lentament, a partir de les llavors. En el cas dels pins es necessita que els arbres tinguen uns 15 o 20 anys. Si són més joves no tenen pinyons viables. A més, la seua germinació pot estar inviable per factors climàtics, plagues i altres contingències. Moltes de les repoblacions joves de pins cremades als darrers anys s´han perdut per sempre, cosa que no passaria d´haver repoblat amb arbres autòctons rebrotadors com els abans esmentats o amb les dotzenes d´arbusts rebrotadors que els acompanyen. Malgrat saber açò, l´administració repobla quasi exclussivament amb un parell d´espècies de pins (en el 90% dels casos).

Finalment, i com a darrera consideració, l´angoixa generada pels focs fa que, a sovint, els aspectes acabats de citar s´obliden; s´ignoren o minimitzen altres agressions ambientals i, pitjor encara, es justifiquen algunes actuacions pretesament de prevenció d´incendis, tancant els ulls davant els seus greus impactes ecològics i sense poder demostrar els suposats beneficis. Açò està passant amb les tècniques de la mal anomenada “silvicultura preventiva”, que consisteix en la proliferació de pistes forestals, de falsos “tallafocs” (com els perpetrats amb les ZAUs) i d´errònies “neteges”de vegetació, que eliminen gran part dels arbusts. Aquestes intervencions, a més de consumir grans inversions econòmiques, estan contribuint de manera poderosa a la degradació dels nostres boscos, passant a ser ara un dels factors més destacats de degradació forestal i, a més, no prevenen els incendis. Al contrari, freqüentment augmenten la inflamabilitat de la vegetació i el risc d´incendi i, en tots els casos, incrementen el risc erosiu, que tothom considera que és el principal problema de les nostres muntanyes.

La prevenció d´incendis s´ha d´orientar en el sentit literal de la paraula: eliminar les causes. Açò es pot fer en gran mesura per què la major part dels incendis tenen causes humanes i aquestes es poden evitar. Tal cosa implica mesures de vigilància, de dissuasió, de regulació d´usos i, a mitjà i llarg termini, d´educació ambiental, d´ordenació del territori i de protecció d´àrees valuoses.

Sobre el 10 % d´incendis que tenen causes naturals (és a dir, els llamps, en el nostre cas) poc es pot fer per evitar-los. En aquests casos, com en aquells altres de causa humana que hagen escapat a la prevenció, el que cal és actuar en la línia d´una detecció immediata i una primera intervenció molt ràpida; elements sense els quals la lluita contra els incendis sempre fracasarà. En aquest terreny segueixen existint importants llacunes i mancances, així com en els sistemes de coordinació.

Dedicar grans quantitats de diners a les activitats de l´equivocada “selvicultura preventiva”, com està fent-se ara, és un lamentable error que no evitarà l´aparició d´incendis, per què no fan res per eliminar les seues causes. Tanmateix, destrueixen gran part de la valuosa vegetació natural, encara que siga arbustiva en molts casos. Els arbusts són elements essencials del bosc mediterrani i contribueixen en gran mesura a la seua biodiversitat. Garanteixen les funcions ecològiques del bosc (que els arbres sols no podrien cobrir) en relació als cicles hídrics, al clima, a la formació i protecció del sòl, etc. Són, en definitiva, una part fonamental del mateix ecosistema que volem evitar que destruesca el foc (o qualsevol altre factor). La magnitud de la degradació ecològica produïda per aquestes errònies mesures preventives, per la seua intensitat i extensió, és comparable, si no major, a la originada pels incendis forestals.