El futur de l'Horta, un debat i una responsabilitat d'avui

A les vespres del nostre dia nacional, els titulars de premsa sintetitzaven amb la contundent paraula castellana rechazo el posicionament que el ple del Consell havia fet sobre l'anomenada ILP de l'Horta.

Mala notícia per a l'Horta i per a les persones que, estimant-la, volen veure-la viva i amb un bon futur. També per aquelles menys ingènues que, tot i augurant aquesta resposta, en una espurneta d'esperança sobre la condició humana i sobre el respecte a les formes democràtiques, han treballat per responsabilitat cívica en la iniciativa. és d'agrair un esforç tan oportú i brillant, però no és gens fàcil remoure les inèrcies i les prepotències que priven en la cosa pública . Al menys el Govern es veu compromés a encarar el tema i a contrastar alternatives.

Les paraules de mala consciència decisòria i adob excusatori de la consellera portaveu en són reflex. Ens diu que “el objetivo de la iniciativa ‘coincide' con la línea de acción política del Consell de protección de los valores de la huerta, pero se proponen ‘unos instrumentos de proteción totalmente inadecuados' a la realidad social y económica y su problemática real” , i ens remet a la futura llei d'ordenació del territori, quan els esborranys porten anys pegant voltes pels despatxos de la Coput i ara, a corre cuita i amb calçador , els han afegit dos articles i una transitòria sobre l'horta.

Si fem una lectura positiva, amb la línia i la diagnosi -causes i objectius- coincidents , no s'hauria de fer barrera -ni tan sols entrebanc- de la diferència instrumental per abastar solucions. Però, on està la prova de sinceritat o d'hipocresia, d'autèntica coincidència, és en la urgència del moment.

Sobre l'horta tots els indicadors han segut llargament ultrapassats. Com es deia popularment de la ciutat de l'Havana fa gairebé vint anys “ l'Horta... no aguanta més” . Malgrat això, integra valors històrics, culturals, paisatgístics, mediambientals i fins i tot d'estructura territorial en una planificació urbanitzadora global, que a hores d'ara ja ens resulten imprescindibles a les persones i activitats que no vivim -encara que mengem- de la terra, però, a més, no està provat que no tinga capacitat de regeneració, que no tinga preu -segurament dels més alts- en un mercat propi. L'horta com segur no aguantarà és si ha de competir -sempre a perdre- amb aprofitaments aliens, de major immediatesa i dimensió lucratives, que són l'acta de la seua defunció. La capacitat arrabassadora del procedir actual no ens permet cap distracció. Fins i tot l'enèsim estudi informatiu encomanat per la Coput pot tornar-se perniciós agent dilatori. El Consell Valencià de Cultura ja feu toc d'alarma. No hi ha temps a perdre si estem parlant de futur.

Es podrà objectar que, en un pla teòric, l'enquadrament de l'horta dins d'una legislació sobre el territori (l'esmentada LOT i un posterior Pla Sectorial) pot resultar més estructurat i convincent. Però el desconeixement dels terminis d'aplicació, de l'orientació i rang normatiu d'aquest plantejament de la Generalitat, front al reconeixement específic de la singularitat de l'horta de València mitjançant una Llei pròpia i l'oportunitat d'un tràmit per encetar el procés ja mateix, decanten, al meu parer, l'opció de la ILP com més adequada, operativa i, diria també, més prudent.

Aplegats a aquest punt, feta l'aportació cívica i persuadits de la urgència, es fa precís perdre els prejudicis vers el terme moratòria urbanística . No és cap dimoni, sinó la ferramenta clau d'una actuació veritablement urgent. La ILP es limita a exigir una cosa raonable, no iniciar en dos anys més transformacions d'horta, doncs sabem que hi ha sòl construïble per a dues dècades! No sembla massa sacrifici davant el repte d'assolir una planificació global i una concurrència de mesures que capgiren la situació greument regressiva que pateix l'horta. Si no es fa aixina mai es trobarà el moment a gust de tothom. ¿Podem permetre'ns hipotecar més retalls d'horta?.

Sobren raons per afirmar que el procés de revalorització, protecció i rehabilitació de l'horta és possible -mai fàcil- i obligat. Tenim l'experiència de la recuperació dels nostres conjunts històrics on la urgència feu avançar plans especials de protecció abans de revisar els plans generals i d'aconseguir finançament. El clam socio-cultural de la segona meitat dels 70 va determinar la responsabilitat del moment, assumida, amb més o menys dubtes i convicció, per les forces progressistes de les primeres corporacions democràtiques (què deia l'oposició d'aleshores?). Encetaren un procés lent i vulnerable, però esdevingut base de la consolidada normalitat present. A la fi, balanç positiu.

Avui la justa reivindicació de l'horta li toca a l'actual Consell. No pot defugir-la ni aparcar-la sense descrèdit, sense alinear-se amb la destrucció. El procés podrà retardar-se i generar més pèrdues evitables, però acabarà, com en l'exemple esmentat, afermant-se. Les passes tindran altres noms, episodis i ritmes, però no podran allunyar-se massa de la ILP:

Un respir sense pressions.

La concreció del tipus i àmbit de reconeixement.

La definició de la planificació protectora.

La concertació d'una inversió pública integrada de tots els rams (agricultura, mediambient, infrastructures i equipaments, comerç, tecnologia, ensenyament, i investigació, patrimoni i turisme...).

L'assessorament i seguiment on es manifesten els interessos en joc.

I sempre s'estarà a temps del perfeccionament i la rectificació.