Dels tòpics del progrés a les estrelles de la modernitat

“Sólo la mezquindad humana ha podido confundir -deliberadamente alguna vez- las sensaciones de belleza y utilidad, tal vez por la imposición del instinto económico intrínseco, que nos agobia, cada vez más, para desgracia nuestra y del paisaje”. (Lluís Guarner: <>Valencia. Tierra y alma de un País; Ed. Espasa-Calpe, S.A. Madrid 1974. pàg. 266).

No són poques les persones que teníem el desenvolupisme franquista com un difús escenari d’adolescència o joventut, poc perfilat dins l’acceleració econòmica del moment, anomenada progrés, fins adquirir consciència crítica en la segona meitat dels anys 70. D’altres, més joves, n’han sentit parlar i no sempre copsen el motiu de la realitat territorial i urbana que les envolta.

En efecte, aquell desenvolupisme, desplanificat i insensible, fita amarga en la història de l’urbanisme, el tenim gravat com una penosa herència, una càrrega a alleugerir en allò possible de cara al futur, reparant mancances i redreçant perniciosos efectes. Encara paguem servituds mentre ens dolen nombroses aberracions irremeiables. Fins i tot ens mou lluitar contra les amenaces que cuegen -com la ganivetada en la cara (Manuel Vicent dixit) que rebrà València si s’edifica l’hotel de Jesuïtes-, o contra les autoritats que, envanides de la modernitat que creuen liderar, abdiquen de revertir assenyalats desficacis -com quan l’Alcaldessa anuncia la modernització del Parador Nacional del Saler, mentre el Conseller de Medi Ambient, conreador de cespitoses, atribueix al Camp de Golf efectes protectors sobre l’ecosistema dunar-.

Resulta però, que ara vivim en un bullit molt semblant, en una histèria segurament d’abast superior (1990-2000: explosió urbanitzadora constatada d’un 25% a escala nacional i d’un 50% en el nostre territori; 2000-2004: en augment!) i parell tarannà (aleatorietat i insensibilitat territorial), això sí, amb dues diferències: les decisions es prenen des d’administracions democràtiques i els processos urbanitzadors guarden les aparences d’una legislació desubstanciada i inerme davant les reclassificacions sense fre. Uns trets que, per comptes d’acontentar-nos, revolten la impotència dels qui confiàvem no veure més tanta desfeta.

Davant la repetició, no ens vindrà mal mirar un poc enrere. Fer-nos idea de com vivien el procés desenvolupista les generacions dels 70 i com de ràpidament van caure del parany. Pot ajudar-nos a reconéixer l’anormalitat en la que ens ha tocat viure i desemmascarar-la a la vista de nous ulls. Us propose una cita de 1974 -feta amb el major dels respectes a l’aportació intel·lectual, de difusió, dignificació i autoestima pel nostre País-, que està presa del mateix llibre d’En Lluís Guarner, tot just unes ratlles més avall de la delicada frase que encapçala aquest article. Després d’afilades observacions sobre el turisme de masses -"vocinglero y pobretón", "de aglomeración gregaria", "de tacañería de divisas"- i d’apuntar algunes desgràcies del progrés, l’autor, que assegura veure el present amb ‘caritat’, no pot sostreure’s a l’ambient i ens regala tota una perla sobre la Devesa del Saler que “...perdida ya la riqueza venatoria y ganadera,... puede tener mejor destino... aprovechando la actual ‘coyuntura’ turística” . Diu:

“Y como los sueños mezclan el pasado y el futuro, podemos seguir soñando el sueño de un futuro también próximo... Sobre lo que son todavía dunas ondulantes bajo la sombra de los pinos, se va a construir el más vasto proyecto de urbanización turística que pueda imaginarse,... sus zonas residenciales, sus playas y embarcaderos, sus lagos y piscinas, con una capacidad de más de cien mil personas y cuatro mil automóviles. Un paseo marítimo, un parque deportivo, plaza de toros y teatros, con los necesarios hoteles, grandes bloques de apartamentos, cincuenta torres de quince plantas y siete bloques de diez, lo que, en fin se considera en el proyecto como ‘el mayor conjunto de instalaciones y edificaciones turísticas conocido’. ¿Seguimos soñando? Por de pronto, en el Saler, donde ‘no había recursos para comer’, forman un calle los restaurantes,... Junto al mar se suceden los merenderos y el Parador Nacional, en el que descabezamos este sueño que más parece una borrachera de fantasía, es el primer avance de que el sueño puede llegar a ser realidad”

La de vegades que l’autor s’aterriria d’aquest somni! Per contra, encaixa amb les vidències de Rita Barberà -“quiero para Valencia ‘la marina’ más bella de Europa”- i amb els subterfugis o desvergonyiments de la nova classe política. També -i això és més greu- amb l’auxili professional de discursos tòpics com el que ha improvisat el sociòleg Iribas per farcir l’extemporània proposta del reputat arquitecte francés Jean Nouvel, on combina afalagar el papanatisme amb gratacels sobre un fantasiós delta i avalar una ‘molla’ especulativa amb blocs sobre la Malva-rosa. Sols hi mancava el reclam de les estrelles de la modernitat, tan ajustades i mesurades a casa seua i tan instrumentades i frívoles a ca nostra!

Els responsables de fagocitar l’Horta, fragmentar el Cabanyal, assetjar el Botànic, pervertir la Tabacalera, dilapidar les Arenes, malbaratar el Mestalla, excedir-se en les Arts i les Ciències, per a què volen intel·ligències foranes com no siga per embolcallar de prestigi estètic majors disbarats? ¿com, si més no, s’ha d’entendre la forçada contractació de l’arquitecte César Portela per al disseny d’una estació que en ubicació, programa i forma està ja decidida per no se sap qui, dins de l’aberració ferroviària i del frau urbanístic en què està convertint-se el Parc Central?

Un recurs massa vist. És que salvaríem el projecte del Saler per l’oblidada autoria de Julio Cano Lasso, prestigiós arquitecte de l’època? La diferència més lamentable respecte de 30 anys enrere potser siga el cinisme. Ara tothom n'és conscient -i en certa mesura, còmplice- de la situació. Al cap i a la fi la del 70 fou una dècada prodigiosa, capaç de fer, entre l’inici i la fi, tot un tomb: del desenvolupisme més expansiu i beneït al més objectat i barrat. Pel mig, com a catalitzadors crucials, la primera crisi del petroli, el protagonisme cívic antifranquista, la mort del dictador i l’adveniment de la democràcia. Quins incentius necessitem avui per a despertar del nostre malson?